Podríem dir que l’emoció és
un estat d’ànim que, depenent de quina sigui aquesta emoció, ens fa sentir bé
(alegria, amor, felicitat...) o malament (por, ràbia, enuig...). Sabem que les
emocions són difícils de controlar; a qui no li ha passat mai d’anar a un
concert del seu grup preferit i posar-se a plorar en escoltar una cançó? O
posar-se a riure en mig d’un examen? (en una barreja de nervis i emoció). I
també sabem que és molt important ensenyar a no reprimir-les ja des de ben
petits. Els infants van madurant emocionalment en la mesura que els adults
(família, mestres i tota la societat) els anem acompanyant a expressar el que
senten, siguin aquests sentiments
agradables o desagradables.
Les primeres reaccions
emocionals, ja apareixen durant els primers mesos de vida dels infants, generalment
en forma de plors, per exemple quan tenen gana, son, calor...Aquestes
manifestacions solen ser de curta durada, els lactants es calmen quan han
menjat, dormit i estan fresquets.
Entre els 7 i 9 mesos de
vida comença a aparèixer la por als estranys i l’angoixa de separació respecte
de la primera figura amb qui l’infant ha establert un fort vincle afectiu, que
generalment és la mare. Precisament moltes vegades aquest període coincideix
amb el moment en que el nadó comença l’escola bressol. Per tant, és important
que el procés d’acolliment a l’escola es pugui fer esglaonadament i en companyia
del pare, de la mare o de tots dos.
Una de les funcions del
procés d’acolliment serà per tant, que l’ infant estableixi d’una manera
agradable, mitjançant el joc i respecte
envers ell/a, vincle afectiu amb la seva educadora, es familiaritzi amb l’espai
i conegui la resta de companys/es. Posteriorment, quan el procés ja està
avançat, en el moment de la separació de la família ens encarregarem de posar
paraules als sentiments de l’ infant, com ara -sé que estàs trist perquè el pare i la mare han marxat, però d’aquí una
estona et vindran a buscar-. En cap cas farem l’ intent
de reprimir o tallar la tristesa que en
aquell moment pugui sentir el nen/a, simplement li farem costat i l’acompanyarem
en aquest procés.
Més endavant, quan l’infant
ja se sent còmode a l’escola, un recurs que ens ajuda a reforçar i mantenir el
vincle afectiu infant - educadora, són els jocs de falda. A més a més amb els
jocs de falda aprofitarem altre cop per posar paraules a emocions que en aquell
moment està experimentant el nen/a, com ara –estàs content i rius perquè aquest joc t’agrada molt-.
A partir dels dotze mesos
més o menys, a l’infant li agrada ser el centre d’atenció, li agrada fer coses
per fer riure als altres, sobretot als pares, però també als companys/es de
l’escola.
Comença
a treure geni, a tenir conflictes per una joguina, a fer alguna rebequeria i a
comprendre el no. A l’escola bressol, durant aquest període i davant aquests
fets (de rebequeries, negació...) ho veiem com una nova oportunitat per
acompanyar l infant en el seu desenvolupament emocional i pensant que som els seus referents i que es fixen en les nostres reaccions i actituds, ens
imiten. Novament posarem paraules quan treguin el geni –sé que estàs enfadat perquè t’han tret aquesta joguina, però aquí en
tens una altra d’igual-. Ens hem de posar en el seu lloc, entenent que en
aquell moment aquella joguina és el més important de la seva vida intentant
connectar amb l’emoció que el nen/a està vivint davant la situació.
Entre
els dos i tres anys, és a dir, l’últim any d’escola bressol, la majoria
d’infants ja parlen. Aquest fet els ajuda molt a l’hora d’expressar les seves
emocions, perquè tot i que moltes vegades no saben ben bé què senten si que
noten que senten alguna cosa. Un recurs que en aquesta edat ens ajuda molt a
parlar de les emocions i a posar-hi nom són els contes. Mitjançant els contes
els nens/es poden verbalitzar allò que a vegades és tant difícil d’expressar,
com ara que estan tristos, contents o esverats. Un conte esdevé un bon punt de partida per iniciar converses
i parlar de temes com ara la gelosia davant el naixement d’un germà, la ràbia,
la felicitat...
Però
a l’escola bressol i sobretot en aquesta edat, qualsevol moment quotidià pot
servir per parlar de temes tant seriosos i sovint evitats, com la mort. Recordo
un any quan era tutora d’un grup de grans que a l’hora de dinar aprofitàvem per
mantenir converses, com es fa en un dinar familiar. Aquell dia estàvem parlant
de com es deien els nostres pares i mares. La conversa l’havien iniciat ells. Aleshores
una nena em va preguntar el nom dels meus pares. Jo vaig dir textualment “el
meu pare es diu Josep i la meva mare es deia Carme”. Ho vaig dir així sense
pensar en la diferència verbal que havia fet en dir el nom del meu pare i el de
la meva mare. Al cap d’un moment la
mateixa nena em va preguntar si la meva mare era al cel com el seu avi. Vaig
trigar un moment a reaccionar, perquè no m’esperava aquella resposta i perquè
em vaig emocionar i encara ho faig ara quan ho recordo. Se’m va fer un nus al
coll. Li vaig dir que no sabia on era,
esperant a veure si ella entenia que volia dir que la meva mare s’havia mort. Aleshores
ella va dir, però s’ha mort com el meu avi?. A partir d’aquell dia i durant uns
quants més el moment del dinar va servir per parlar d’emocions. El tema de la tristesa i de la pena va donar
per bastants dinars, però d’una manera espontània, natural, senzilla...tal i
com són els infants.
No
m’agradaria acabar aquest article sense recomanar-vos un llibre pels adults i
uns contes per compartir amb els vostres fills/es.
Carme Coromines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada