LÍMITS I NORMES PER CONVIURE

Els límits, les normes, els conflictes entre infants o fins i tot alguns moments en que els nens i les nenes volen quelcom immediatament són situacions en les que els adults ens podem sentir sobrepassats. Sovint ens qüestionem com gestionar aquests moments i no acabem de saber què fer, o simplement si la nostra manera d’actuar ha estat la més adequada. Pares, mares, educadors/es, avis i totes aquelles persones que convivim amb infants petits sabem que posar normes o actuar en moments de conflicte no és sempre una feina fàcil. Així mateix, seguir unes pautes en aquests casos ens pot ajudar, però no necessàriament ens resolen la tasca perquè cada infant és únic, i cada situació també.

Quan fem referència a les normes i als límits hem de partir de la cultura pròpia de cada indret, que sovint ens marca la manera d’actuar i allò que és correcte o acceptable. Per exemple, la forma de comportar-nos durant els àpats és diferent arreu del món: utilitzar uns determinats utensilis, seure al voltant d’una taula... són accions que variaran segons on visquem. Aleshores, l’infant amb l’ajuda dels adults s’haurà d’anar impregnant d’aquests costums i normes de comportament. Així mateix, cada entorn familiarés únic i haurà de marcar unes determinades normes o límits en funció de les seves necessitats, costums i/o creences. 

Hem de tenir present que als infants de 0 a 3 anys els costa molt estar en col·lectiu, ja que encara no tenen prou eines socials per conviure amb els altres. Posar límits durant aquesta etapa suposa doncs un gran repte pels adults perquè els infants ens posen a prova constantment. Però els límits són necessaris pel bon desenvolupament dels més menuts, ja que tant als infants com als adults ens permeten saber què hem de fer en cada moment i ens alliberen d’angoixa aconseguint que la convivència i la relació flueixi millor. Sovint quan els adults posem límits als infants ho fem enfadats i això no ens permet fer-ho bé, en aquests casos ens hem de conèixer per aconseguir no arribar a aquesta situació d’enuig. Els infants petits aprenen per imitació, per això l’adult ha d’actuar com a model. Si nosaltres actuem amb tranquil·litat i seguretat els infants rebran de nosaltres aquestes mateixes sensacions.

Els límits han de ser clars, ferms i amables. La claredat i la fermesa són bàsiques per no crear dubtes i inseguretats en els infants. Tampoc hem de tenir por a la reacció dels petits i a causa d’això evitem els límits. Una bona alternativa seria utilitzar la negociació i arribar a un pacteen aquelles situacions en que l’infant es mostra en desacord. Per exemple:  - No puc deixar que t’enfilis sobre la taula, però podem buscar un altre lloc on fer-ho. -  En aquest cas no veiem adequat el lloc on està enfilat l’infant, però entenem la seva necessitat de moviment i per això negociem d’acompanyar-lo a buscar un altre lloc més adient. De totes maneres com que l’infant seguirà el seu impuls de joc és possible que torni a repetir la mateixa acció més d’una vegada, fins que integri allò que no es pot dur a terme o aquella norma. Per tant, cal donar temps a la comprensió i integració dels límits, ja que aquests no s’aprenen en un sol dia. Podem dir que els caldrà un mes aproximadament per a la integració d’un únic límit i després ja estaran preparats per aprendre’n un altre. També hem de fer referència a que hi ha certs límits o normes que no són negociables, i són els que poden suposar un perill per a l’infant. Per exemple:  - No pots manipular segons quins estris de la cuina, com els ganivets, perquè et pots fer mal. -  En aquest últim cas el missatge és clar i innegociable. També si els adults posem normes amb sentit guanyarem en serenor i tranquil·litat.

Així mateix, donar temps als infants perquè es preparin abans de dur a terme qualsevol acció ens pot ajudar. Quan estan jugant molt concentrats i els interrompem perquè els hi hem de canviar el bolquer, perquè és l’hora de dinar, de rentar-se, de tornar a casa... de vegades ens passa que no volen. En aquests casos sorgeixen novament les normes i allò que toca fer. La negociació que hem comentat amb anterioritat ens pot ajudar, però també podem acompanyar als petits explicant-los la situació amb una mica de temps i així poder fer el que toqui. Per exemple:- Veig que estàs jugant, però hem de dinar en una estoneta. Jo vaig a parar taula i quan acabi et vindré a buscar. -  Donar una mica de temps i complir allò que els hi hem dit sovint ens pot ajudar a relacionar-nos de forma més amable i sense malentesos. També ens poden resultar molt útils les rutines quotidianes, ja que si dia rere dia realitzem les mateixes accions els límits i les normes que apareguin seran constants en el temps. A més, a través de les rutines els infants van coneixent el seu entorn i poden superar el temor a allò desconegut. Les rutines proporcionaran doncs confiança, seguretat i tranquil·litat.

Les paraules seran també una bona eina per acompanyar i comentar les situacions amb claredat, però també la mirada i els gestos es convertiran en els nostres grans aliats. A través de les paraules establim gran part de la comunicació amb els infants, per això el fet de parlar en positiu és recomanable, ja que de forma més amable podem dir el mateix sense que els petits rebin constantment la sensació de fer malament quelcom o de prohibició. Així mateix, si tenim clar que hem de dur a terme una acció amb un infant és millor que li expliquem o li demanem allò que sigui, abans de preguntar-li. En aquestes edats encara són massa petits per decidir determinades coses i hem de ser els adults els que ho fem. Sovint acostumem a preguntar-los què volen fer, on volen anar... per fer-los més autònoms i amb capacitat de decisió, però si encara no estan preparats per decidir només els hi crearem neguit. L’adult ha d’estar segur d’allò que diu. També és bo donar a l’infant una mica de temps perquè rebi el missatge. Per exemple:  - Sé que no vols venir, però hem d’anar. Pots triar si vas caminant o t’agafo a coll. -  En aquest cas el missatge és entenedor, i el que fem també és donar dues opcions. En aquest exemple el fet de marxar no seria negociable, però si podem arribar a un acord en quant a com fer-ho. També, i com ja hem comentat amb anterioritat, el fet d’anunciar el que s’haurà de fer amb una mica de temps ens pot ajudar tant als adults com als propis infants. Finalment, i en moments de negació insistent de l’infant seria positiu que l’adult no li fes preguntes sobre què vol fer, ha de ser el propi adult el que ha de decidir i comunicar-ho de forma clara i concisa a l’infant.

D’altra banda, hi ha coses que fan els infants que no són dolentes, sinó inadequades de fer. Estan aprenent i per això proven contínuament, per saber què passa. De vegades darrere determinats comportaments dels infants no hi ha un impuls de joc, com quan mosseguen o molesten físicament d’alguna manera. En aquests casos estan experimentant. En situacions així també hem de posar límits, però hem de saber que l’infant té un malestar. Ells no saben què els hi passa ni què tenen, simplement tenen un malestar que pot estar causat per diferents motius, com pot ser gana, set, cansament o qualsevol altre neguit. En aquests casos necessiten el recolzament i la intervenció dels adults de forma immediata. Com a adults hem d’intervenir per acabar amb l’acció, també ajudar a calmar als infants i fer que puguin tornar a conviure pacíficament. Les paraules seran una bona eina per acompanyar i comentar la situació amb claredat sense jutjar, però també els gestos o la mirada ens poden ajudar.No hem de renyar nidecidir qui té la raó, simplement explicar als infants que amb aquestes accions fan mal i que no els hi podem permetre. També ens haurem d’armar de paciència i ser constants perquè aquests comportaments es poden succeir en el temps.

Per acabar, dir que viure en societat passa per un aprenentatge que els nens i les nenes han d’anar construint amb l’ajuda dels adults. Estar junts implica aprendre a conèixer-se, però al mateix temps també suposa compartir, adquirir normes i/o superar situacions de disconformitat. Els límits i les normes són necessaris perquè els infants se sentin segurs, i perquè aprenguin també a ser responsables i respectuosos. Hem de tenir present que els nostres infants posaran a prova els límits i les normes coneguts, i també els més nous. També ens posaran a prova a nosaltres per veure si som constants, i per això haurem de ser pacients. Hem d’entendre aquesta actitud dels infants de manera saludable, que alhora ens permetrà dialogar, negociar i arribar a acords. Hem de confiar en la capacitat d’aprenentatge dels més petits, i marcar normes i límits amb respecte, comprensió, fermesa i amor.

Imma Magariño