MOMENTS “REGALATS” A L’ESTANÇA

En un article d’una companya nostra relacionat amb com treballem les emocions a l’escola, anomenava o recomanava un conte anomenat “El monstre de colors”. És un conte que dóna moltes possibilitats a l’hora d’explicar-lo, treballes els colors, parles de sentiments... segons l’edat dels infants utilitzem un vocabulari o explicacions diferents i a mida que van coneixent el conte, comprenent cada emoció, inclús sentint-se reflexats en alguna d’elles, et permet anar aprofundint en els sentiments i ampliant vocabulari.

Crec que és important que coneguin les emocions i saber posar-li nom per poder explicar com es senten, per poder-les compartir i/o poder-los recolzar si ho necessiten. 

En aquest moment la Daniela, després de despertar-se, necessitava una estoneta més de la companyia del seu nino “walli”

 Aquest conte s’ha convertit en un dels més demanats pels nens i nenes de l’estança, durant l’estona que dura el conte tots estan molt atents, cada vegada més comprenen com es sent el monstre de colors i ho comparen amb situacions o vivències que hagin experimentat ells o algun company, és aleshores quan aprofito per comentar-les, per raonar i per compartir entre tots com ens sentim.

Moment de tranquil·litat

L’altre dia per la tarda va ser molt emotiu per a mi, em vaig adonar que els infants començaven a comprendre de debò el conte: gesticulaven les emocions amb el seu cos, amb la seva cara i a la seva manera em transmetien com es sentia el monstre o ells! (la majoria es sentien com el color grog, alegres i reien) i quan vam parlar de sentir-se enamorats una nena em va dir “el meu papa i la meva mama estan enamorats”! Li vaig preguntar: ah si, per què, com ho saps? i molt segura em va contestar: per què es donen petons i tenen un àlbum de casats (mentre, jo, molt atenta a les seves paraules, em donava conte del valor sentimental que tenien aquells moments, de la confiança que em mostraven explicant obertament el que pensaven, el que sentien...). Un altre infant va recordar un petit conflicte i ho va relacionar amb l’enuig, i aleshores va dir: “com jo abans que m’he enfadat!” i entre tots vam reflexionar el què havia passat. També van comparar la sensació de tranquil·litat amb les hamaques del jardí “de color verd” i feien aaaiiiixxxx…. com sospirant... O la tristor, de color blau, com la pluja, deia algun infant...

Si algun dia algú em pregunta per què m’agrada tant aquesta professió, estic segura que un dels moments que recordaré serà aquest!

“El que d’arrel s’aprèn, mai del tot s’oblida” - Sèneca

Un petó,

Helena