30 de maig 2016

LES EMOCIONS, COM LES TREBALLEM A L'ESCOLA?

Podríem dir que l’emoció és un estat d’ànim que, depenent de quina sigui aquesta emoció, ens fa sentir bé (alegria, amor, felicitat...) o malament (por, ràbia, enuig...). Sabem que les emocions són difícils de controlar; a qui no li ha passat mai d’anar a un concert del seu grup preferit i posar-se a plorar en escoltar una cançó? O posar-se a riure en mig d’un examen? (en una barreja de nervis i emoció). I també sabem que és molt important ensenyar a no reprimir-les ja des de ben petits. Els infants van madurant emocionalment en la mesura que els adults (família, mestres i tota la societat) els anem acompanyant a expressar el que senten, siguin aquests sentiments  agradables o desagradables.
Les primeres reaccions emocionals, ja apareixen durant els primers mesos de vida dels infants, generalment en forma de plors, per exemple quan tenen gana, son, calor...Aquestes manifestacions solen ser de curta durada, els lactants es calmen quan han menjat, dormit i estan fresquets.

Entre els 7 i 9 mesos de vida comença a aparèixer la por als estranys i l’angoixa de separació respecte de la primera figura amb qui l’infant ha establert un fort vincle afectiu, que generalment és la mare. Precisament moltes vegades aquest període coincideix amb el moment en que el nadó comença l’escola bressol. Per tant, és important que el procés d’acolliment a l’escola es pugui fer esglaonadament i en companyia del pare,  de la mare o de tots dos.

Una de les funcions del procés d’acolliment serà per tant, que l’ infant estableixi d’una manera agradable, mitjançant el joc i  respecte envers ell/a, vincle afectiu amb la seva educadora, es familiaritzi amb l’espai i conegui la resta de companys/es. Posteriorment, quan el procés ja està avançat, en el moment de la separació de la família ens encarregarem de posar paraules als sentiments de l’ infant, com ara -sé que estàs trist perquè el pare i la mare han marxat, però d’aquí una estona et vindran a buscar-. En cap cas farem l’ intent de reprimir o tallar  la tristesa que en aquell moment pugui sentir el nen/a, simplement li farem costat i l’acompanyarem en aquest procés.


Més endavant, quan l’infant ja se sent còmode a l’escola, un recurs que ens ajuda a reforçar i mantenir el vincle afectiu infant - educadora, són els jocs de falda. A més a més amb els jocs de falda aprofitarem altre cop per posar paraules a emocions que en aquell moment està experimentant el nen/a, com ara –estàs content i rius perquè aquest joc t’agrada molt-.


A partir dels dotze mesos més o menys, a l’infant li agrada ser el centre d’atenció, li agrada fer coses per fer riure als altres, sobretot als pares, però també als companys/es de l’escola.

Comença a treure geni, a tenir conflictes per una joguina, a fer alguna rebequeria i a comprendre el no. A l’escola bressol, durant aquest període i davant aquests fets (de rebequeries, negació...) ho veiem com una nova oportunitat per acompanyar l infant en el seu desenvolupament emocional i pensant que som els seus referents i que es fixen en les nostres reaccions i actituds, ens imiten. Novament posarem paraules quan treguin el geni –sé que estàs enfadat perquè t’han tret aquesta joguina, però aquí en tens una altra d’igual-. Ens hem de posar en el seu lloc, entenent que en aquell moment aquella joguina és el més important de la seva vida intentant connectar amb l’emoció que el nen/a està vivint davant la situació.    

Entre els dos i tres anys, és a dir, l’últim any d’escola bressol, la majoria d’infants ja parlen. Aquest fet els ajuda molt a l’hora d’expressar les seves emocions, perquè tot i que moltes vegades no saben ben bé què senten si que noten que senten alguna cosa. Un recurs que en aquesta edat ens ajuda molt a parlar de les emocions i a posar-hi nom són els contes. Mitjançant els contes els nens/es poden verbalitzar allò que a vegades és tant difícil d’expressar, com ara que estan tristos, contents o esverats.  Un conte esdevé  un bon punt de partida per iniciar converses i parlar de temes com ara la gelosia davant el naixement d’un germà, la ràbia, la felicitat...

Però a l’escola bressol i sobretot en aquesta edat, qualsevol moment quotidià pot servir per parlar de temes tant seriosos i sovint evitats, com la mort. Recordo un any quan era tutora d’un grup de grans que a l’hora de dinar aprofitàvem per mantenir converses, com es fa en un dinar familiar. Aquell dia estàvem parlant de com es deien els nostres pares i mares. La conversa l’havien iniciat ells. Aleshores una nena em va preguntar el nom dels meus pares. Jo vaig dir textualment “el meu pare es diu Josep i la meva mare es deia Carme”. Ho vaig dir així sense pensar en la diferència verbal que havia fet en dir el nom del meu pare i el de la meva mare.  Al cap d’un moment la mateixa nena em va preguntar si la meva mare era al cel com el seu avi. Vaig trigar un moment a reaccionar, perquè no m’esperava aquella resposta i perquè em vaig emocionar i encara ho faig ara quan ho recordo. Se’m va fer un nus al coll.  Li vaig dir que no sabia on era, esperant a veure si ella entenia que volia dir que la meva mare s’havia mort. Aleshores ella va dir, però s’ha mort com el meu avi?. A partir d’aquell dia i durant uns quants més el moment del dinar va servir per parlar d’emocions.  El tema de la tristesa i de la pena va donar per bastants dinars, però d’una manera espontània, natural, senzilla...tal i com són els infants.
No m’agradaria acabar aquest article sense recomanar-vos un llibre pels adults i uns contes per compartir amb els vostres fills/es.


Carme Coromines